Quan a l’agost de 1996 vaig assolir el cim del Mont Blanc, de 4.808 m, em pensava que havia atès el sostre europeu. Però no. L’Elbrus, aquest dilatat volcà del Caucas, és força més alt. Era el dilluns 10 d’agost de 2015 quan set amics coronàvem, al Caucas rus, el cim principal de l’Elbrus, que amb els seus 5.642 m és la muntanya més elevada d’Europa. Personalment havia complert un dels meus somnis. Sempre recordaré, no només els detalls d’aquella ascensió, sinó tot el viatge, des de la sortida de l’aeroport del Prat, a Barcelona, fins a Moscou i Mineràlnie Vodí, l’aproximació per carretera a Terskol, l’aclimatació prèvia, el dia del cim, les excursions posteriors, els dos dies passats a Moscou... Sabia, però (de fet, tots ho sabíem), que l’Elbrus, a més de la destinació del viatge, podia esdevenir una ¨porta d’entrada¨ per a altres ascensions posteriors a muntanyes de sis mil metres. I així va acabar sent. ~ Al cap d’uns dies d’haver tornat a casa, els nostres contactes van ser gairebé constants per tal de determinar quina muntanya de sis mil metres seria el nostre objectiu per al 2016. Al principi semblava que seria el Chimborazo (6.263 m), la més alta de l’Equador. Em vaig posar en contacte amb una agència d’aquest país. El pla que em van proposar, de deu dies (sense comptar-ne dos més d’avió) era aclimatar en un parell de quatre mils, pujar a un cinc mil i dedicar els últims dies al Chimborazo. El preu ens va semblar bé. L’únic inconvenient era que l’agost no es preveia la millor època, ja que la meteorologia canviant i el vent de l’oest podien dificultar l’ascensió. ~ Vaig contactar, a fi de comparar preus i ofertes, amb una agència del Perú amb el propòsit de fer l’ascensió al Huascarán (6.768 m), la muntanya més alta d’aquest país i la quarta dels Andes i, per tant, d’Amèrica del Sud. En aquest cas, la planificació incloïa aclimatar en un quatre mil i un cinc mil, l’ascensió a un sis mil i l’atac al Huascarán. Era un viatge més car i d’uns quinze dies. Aquí va ser el preu el que ens va aturar, no la muntanya, que és sensacional. ~ Van transcórrer unes quantes setmanes en què ens debatíem entre l’Equador i el Perú. Però, pel meu compte, em vaig posar en contacte amb una tercera agència, aquest cop boliviana. Me la va recomanar el Pedro, un dels amics del grup de l’Elbrus, de la qual va quedar força content en les seves ascensions al Cerro Austria, a l’Acotango i a l’intent fallit al Sajama. Bolívia és un país que, al marge de les seves muntanyes, sempre he volgut veure: La Paz, el llac Titicaca, els guèisers i el bosc de ¨queñuas¨ de Sajama... ~ L’oferta que ens van fer, al principi, era de quinze dies (més els dos de l’avió); incloïa l’aclimatació al Titicaca, l’ascensió prèvia al Cerro Austria (5.350 m) i la posterior a l’Acotango (6.052 m), al Sajama (6.542 m, la més elevada de Bolívia) i al Parinacota (6.348 m), que té el con volcànic a més altitud del món. A mi de seguida em va agradar més aquesta, que a més tenia un preu assequible. No obstant això, vaig deixar que la idea anés madurant. I si a darrera hora el grup decidia anar a l’Equador, ja que el Perú no vam trigar a descartar-lo, doncs endavant. El problema principal de Bolívia no era la climatologia, ja que l’hivern n’és l’estació seca, amb temperatures que tenen un gran contrast tèrmic però suportables al cap i a la fi (a l’hivern, al lloc del Pirineu on visc, Cerdanya, són considerablement més fredes), sinó l’altitud. L’avió ens deixava als 4.008 m de l’aeroport d’El Alto i poques vegades ens en mouríem per sota. A més, a l’agost el vent de l’oest sol ser intens, especialment al sector de Sajama. ~ Reconec que la proposta de l’Equador era atractiva; però, a més del temps atmosfèric, el risc principal consistia en el fet que el Chimborazo era l’única muntanya que sobrepassava els sis mil metres. ¿I si no hi arribàvem? Bolívia, en canvi, en tenia uns quants més a l’abast. Finalment, al desembre de 2015, vam decidir entre les cinc persones interessades que aniríem a Bolívia. ~ Havent pres aquesta decisió, em vaig tornar a posar en contacte amb Azimut Explorer i amb el seu responsable, Juan Villarroel, per tal de confirmar-li que el proper estiu aniríem a Bolívia. Tot i això, quinze dies eren excessius i els vam reduir a tretze, sacrificant (molt a pesar del Juan) l’ascensió al Parinacota. La resta (aclimatació al Titicaca, ascensió al Cerro Austria, a l’Acotango i al Sajama) quedava igual. El Juan em va recomanar, si havíem de venir a l’agost, que ho féssim a la segona quinzena, ja que el vent de l’oest solia ser més moderat. ~ Així va ser com quatre dels que vam anar a l’Elbrus, el Xavi, la Maria Josep (MJ), el Marco i jo, ens vam engrescar i comprometre amb el viatge a Bolívia. Aviat se’ns va unir la Mireia, i, uns mesos després, el Fran. En total, sis. El Pedro, el Carles i el Roger, companys de l’Elbrus, aquesta vegada no podrien venir, per diversos motius. ~ Després de concretar els dies exactes del viatge i el preu (repeteixo, molt raonable), vam comprar els bitllets d’avió al gener i a la primavera ens vacunàvem contra la febre groga, l’única que exigeix el govern bolivià com a requisit d’entrada al país. ~ L’MJ, el Marco, el Xavi i jo teníem el material i l’equip de l’Elbrus; sols ens faltava un sac de dormir més potent per al camp alt del Sajama, a 5.650 m. De tràmits, ni de bon tros tants com en el cas de Rússia. Ja teníem Bolívia a l’abast de la mà. La resta, entrenar bé, fer sortides dures pel Pirineu i acostumar-nos als desnivells forts per tal d’estar en plena forma a la segona quinzena d’agost. ~ I quant a mi, la porta ja estava oberta per a la realització d’un altre dels meus grans somnis: conèixer els Andes.
